Si mai, de nit, sents un pas coix darrere teu... no corris. És un dip. I corre més que tu.
Mira el vídeo
La llegenda
Pratdip, al Baix Camp. Diuen que de la serra de Llaberia hi baixaven els dips: gossos negres, enormes i coixos, que xuclaven la sang del bestiar... i de qui gosava passar-hi a deshora.
Una nit, en Pere tornava tard amb la mula i un fanal. De cop, la mula es va plantar. I darrere seu, al camí... toc... toc-toc.
En Pere va recordar la seva àvia, vora el foc: «Si mai en sents un, no corris. Pica-li la pota.»
No va córrer. A la foscor es van encendre dos ulls vermells. Després, quatre. Després, sis. El més gros se li va acostar tant que en va notar l'alè... I en Pere va picar.
Un crac, un udol... i la foscor es va quedar sense ulls. L'endemà van trobar la mula al camí. Sense una gota de sang.
En Pere mai més va tornar tard. Però algunes nits, a la porta de casa, se sentia... toc... toc-toc.
El que hi ha de veritat
Per això l'escut de Pratdip té un gos amb la pota trencada. L'escut és real, i aquells gossos negres ja surten pintats en un retaule del 1602.